Les bandes especials són aquelles que sempre ens deuen cançons. No importa que la seva darrera entrega ens hagi servit com a cançoner durant tantes setmanes i mesos o que aquella melodia s’hagi colat en un moment que encara estem sostenint amb les mans, sempre ens deuen cançons. És lògic. L’oient sempre vol més de les seves bandes favorites i, després d’”aquestes cançons” que un ja ha convertit en “les seves cançons”, torna a demanar passat un temps prudencial més munició romàntica. I paraula que l’oient és exigent. Molt exigent.
 
Amb els catalans élena, passa el mateix. L’aficionat que porta temps darrere d’ells va celebrar en aquell 2001 llunyà o proper -l’equació temporal s’expandeix o s’estreny segons la intensitat del record- un aplaudit debut defensat en anglès “Porelamordedios” (Satélite K, 2001). També va comprovar convençut com aquella prometedora banda que alçava amb decisió un pop-rock elegant, i de trames esveltes, lliurava el mateix any un Ep, “CCCP” (Satélite K, 2001) i, dos anys més tard, un segon disc excel·lent, “Present” (Satélite K, 2003). El seguidor amb bona memòria recordarà actuacions del grup al BAM, el FIB, el Primavera Sound o aquells dos concerts vaporosos, intensos, obrint per a Piano Magic a Barcelona i Madrid. I després, després … Després, l’admirador, impacient i fidel, no sabia que el grup viuria amistosos comiats i noves incorporacions i apareixeria enfortit, i tan majestuós com abans, amb un bonic i sentit disc cantat, ara sí, enterament en català, “Un cafè, setanta matins” (Music Bus / Warner Music Spain, 2009). Hi eren de nou, convertits en un renovat quintet, produïts per l’ubic Ricky Falkner, i desgranant singles amb el seu tacte reconeixible: “Plou”, “L’amor és ah …”. I al voltant d’aquestes cançons: Helena Miquel, Víctor Francisco, Dani R. Jones, Marc Marés i Raül Moya. Exacte, élena …
 
Punts suspensius, un plàcid i generós temps per tas… [+] Περισσότερα...

Les bandes especials són aquelles que sempre ens deuen cançons. No importa que la seva darrera entrega ens hagi servit com a cançoner durant tantes setmanes i mesos o que aquella melodia s’hagi colat en un moment que encara estem sostenint amb les mans, sempre ens deuen cançons. És lògic. L’oient sempre vol més de les seves bandes favorites i, després d’”aquestes cançons” que un ja ha convertit en “les seves cançons”, torna a demanar passat un temps prudencial més munició romàntica. I paraula que l’oient és exigent. Molt exigent.
 
Amb els catalans élena, passa el mateix. L’aficionat que porta temps darrere d’ells va celebrar en aquell 2001 llunyà o proper -l’equació temporal s’expandeix o s’estreny segons la intensitat del record- un aplaudit debut defensat en anglès “Porelamordedios” (Satélite K, 2001). També va comprovar convençut com aquella prometedora banda que alçava amb decisió un pop-rock elegant, i de trames esveltes, lliurava el mateix any un Ep, “CCCP” (Satélite K, 2001) i, dos anys més tard, un segon disc excel·lent, “Present” (Satélite K, 2003). El seguidor amb bona memòria recordarà actuacions del grup al BAM, el FIB, el Primavera Sound o aquells dos concerts vaporosos, intensos, obrint per a Piano Magic a Barcelona i Madrid. I després, després … Després, l’admirador, impacient i fidel, no sabia que el grup viuria amistosos comiats i noves incorporacions i apareixeria enfortit, i tan majestuós com abans, amb un bonic i sentit disc cantat, ara sí, enterament en català, “Un cafè, setanta matins” (Music Bus / Warner Music Spain, 2009). Hi eren de nou, convertits en un renovat quintet, produïts per l’ubic Ricky Falkner, i desgranant singles amb el seu tacte reconeixible: “Plou”, “L’amor és ah …”. I al voltant d’aquestes cançons: Helena Miquel, Víctor Francisco, Dani R. Jones, Marc Marés i Raül Moya. Exacte, élena …
 
Punts suspensius, un plàcid i generós temps per tastar les cançons i … Altre cop!!! Aquest brogit inquiet de l’afeccionat demandant més. Aquest pacte invisible que prenem orgullosos amb les nostres bandes. Però, com ha respost aquest cop élena? Doncs … Heus aquí la solució: “D’herois i desastres” (Warner Music Spain, 2011), el seu disc més ric i savi. Una bella suma de felices constatacions: escriptors de cançons molt exercitats en el noble ofici de compondre-assajar-tocar-compondre-assajar-tocar + un recull de inspirades partitures signades en saludable comandita + ganes d’aventura i d’expandir un so ja perfectament definit + un productor amb l’oïda entrenada i les excel·lents maneres de Santi Garcia (capitost dels medul·lars estudis de gravació Ultramarinos Costa Brava, a Sant Feliu de Guíxols). El resultat, magnífic, embolcalla el grup amb una llustrosa secció de vents -no tinguem por de dir Soul!! – I esbufega les partitures cap a l’únic lloc de la pista de ball on si hi apropes l’orella amb atenció escoltes un batec: enamorat, sincer, coratjós, brau …
A “D’herois i desastres” hi ha electricitat, grapa, ànima, cantonades, matisos, la veu de l’Helena Miquel (incisiva i dolça; ham i esquer) i una declaració que ja comença ben amunt amb la magnètica “Bagatge i equipatge”. “I cada dia estrenaré un vestit nou i un passeig. Només vull la vostra companyia”, anuncia la protagonista dins d’un contundent equipatge sonor. Aquests élena ofereixen pop robust creuat amb la dringadissa dels metalls. Un truc que quan surt bé puntua triple. I així és inevitable no assentir amb el cap i apostar-se al seu costat. Sobretot quan, a continuació, confessen en la brillant “Incendis”, gronxada de nou per uns vents soul molt, molt, oportuns: “quan el món crema al voltant meu, només vull seure i no escortar / i no escoltar res / i no escortar res més”. Per això el picar de mans i la tornada adhesiva que apareixen a “Auguris” -un “tzutzutzu” infalible – ens recorden que ara toca cridar Pop!! I saber que el que busquem és tornar a casa amb una cançó enganxada als llavis. Aquí hi ha la gens menys contagiosa “Dos dies no són sempre” desplegant, a més, una certesa tantes vegades comprovada: “els gestos que compten són els que tu i jo hem fet ja”. Si es fa aquesta afirmació enfundada en un track immediat i ballable, prendràs nota del consell. I arriba “M”, amb un trot que segueix reafirmant que élena continua albirant amb passió el paisatge del folk-rock americà. Un cavaller amb el perfil de M. Ward aprovaria amb el dit alçat i el barret voleiant la crònica nostàlgica de Maria i les seves romàntiques fantasies. Almenys un cop a la vida has de ballar amb algú increïble en una Festa Major, oi, Maria? I més si la primera cançó que toca l’orquestra t’empeny com ho fa aquesta o, per exemple, la següent, “Un hivern a les fosques”. Aquí no importa que, com canta amb convicció l’Helena Miquel, hi hagi “un camí ple de bombetes foses” si el fil musical sona tan penetrant. Només cal escoltar el groove que destil·la la base rítmica. Es nota que aquí s’ha escoltat molt Stax, molta Motown i tantes gravacions on primer un es toca amb la mà el cor i després canta. Com en “Fugir de matinada”: un pessigolleig persistent de suaus aires llatins que s’eleva en els moments clau per a ressaltar que Joana, una dona de 37 anys trontollants, ha decidit fer un pas endavant durant una nit de Sant Joan. Ella mateixa podria ser la decidida protagonista de “Els teus tresors”, un desafiament en tota regla a aquell amant desconsiderat i saberut que es creu més llest i necessita que algú li recordi que s’ha de mirar sempre a l’alçada dels ulls. Potser, els teus “còmics de Superman” o els teus “discos de vinil” corren perill, amic. I mentre ens quedem perfilant la imatge del contrincant, es cola la bella “Encara parlem de tu”, dinàmica carta de comiat sobrevolada per uns cors delicadament acoblats i una composició que comença nua i folk, amb el fragor d’una guitarra acústica, i no triga a convertir-se en una poderosa roda melòdica. Si agitem el braç per dir adéu, fem-ho amb nervi. Amb aquesta ferocitat poc domesticada i imprevisible que envolta a la parella que s’estima i es desperta a “Un dilluns diumenge”, un d’aquests dies fabulosos on sembla que el món només estigui habitat per dos i donen ganes de xiuxiuejar a totes hores: “ho tornarem a fer, dibuixant-nos en la nostra pell”. Llavors si ens quedem en una seqüència tan encesa, podem avançar cap endavant, arribar fins al tancament de “Després d’ahir” i imaginar que ara cal reconèixer que el món, per descomptat, seguirà semblant de vegades fet només per a dos. Però que també ens pot tocar ballar un vals amarg i ferit d’amor, que s’enfila cap a la barca d’un mariner en els seus versos concloents: “mai més tornarem a ser dos navegants, enmig de la foscor de l’habitació”. Hi ha brisa marina i fins i tot el sospir d’una havanera. Podríem abaixar el teló, però cal avisar que un tema extra, una afectuosa cançó de bressol amb vestidures de saudade i totes les llanternes apuntant a Lisboa “Bressol”, sumarà dins del repertori per a aquells que comprin el disc a iTunes.
 
Ara sí, còmput final: deute saldadíssim. Era el que demanàvem. Una altra col·lecció de melodies que podem abordar, aquesta sensacional invitació a tornar a “apropiar-se” d’una cançó. D’això es tracta aquesta aliança. Un xoc de mans sincer i perdurable que l’oient fa amb les seves bandes especials.
I ara que cadascú esculli les seves cançons.
(TEXT DE DIMAS RODRIGUEZ)