Marcel Cranc és la proposta del compositor mallorquí Miquel Vicensastre. Com si es tractés d’un pseudònim, Vicensastre va crear aquest alter ego per distanciar-se de la música clàssica i experimental que havia realitzat fins aquell moment. El nom de Marcel Cranc prové d’un homenatge a l’illa de Mallorca, on el Mar i el Cel sempre són presents i Cranc és el símbol de l’animal que es mou cap enrere, cap a l’origen.
Marcel Cranc ha fet tres discos fins ara: “Animal Frágil” (Blau, 2006), en què es barrejava la música electrònica amb la cançó d’autor i encara s’hi podien trobar registres pròxims a la música clàssica. “Ara” (Primeros Pasitos, 2008), un disc en què l’electrònica encara és present però que dóna més cabuda a guitarres i cordes. I l’any passat, “Imagina” (Primeros Pasitos, 2010), el disc més orgànic, amb un so molt més de banda en què les guitarres i els sons acústics són més protagonistes. El juny del 2011 ha participat en el CD de versions dels seus paisans Antònia Font amb una versió del tema “Vos estim a tots igual”, que va editar la revista “Enderrock”. El setembre del 2011 té previst tornar a entrar a l’estudi de gravació per preparar un EP amb 5 temes més elèctrics que s’anomenarà “Fobos i Beimos”, una lloança a les diferents fases de la lluna i els seus efectes. Sortirà a la venda a finals d’any amb la seva nova discogràfica i oficina de management de Barcelona, Music Bus.
Les lletres de Marcel Cranc parlen d’amors feridors, del miracle de viure. Històries de personatges quotidians que fan de la vida una aventura. De gent que s’estima, que es reinventa, que intenta trobar la bellesa en la proximitat. Elegant en el contingut i en la forma. Una veu única plena de matisos.
 
LA CRÍTICA HA DIT:
El seu tercer disc “Imagina” és una d’aquestes ‘delicatessen’ a què darrerament ens estem ‘malacostumant’ els melòmans catalans, tal com ja ho eren,… [+] Más...

Marcel Cranc és la proposta del compositor mallorquí Miquel Vicensastre. Com si es tractés d’un pseudònim, Vicensastre va crear aquest alter ego per distanciar-se de la música clàssica i experimental que havia realitzat fins aquell moment. El nom de Marcel Cranc prové d’un homenatge a l’illa de Mallorca, on el Mar i el Cel sempre són presents i Cranc és el símbol de l’animal que es mou cap enrere, cap a l’origen.
Marcel Cranc ha fet tres discos fins ara: “Animal Frágil” (Blau, 2006), en què es barrejava la música electrònica amb la cançó d’autor i encara s’hi podien trobar registres pròxims a la música clàssica. “Ara” (Primeros Pasitos, 2008), un disc en què l’electrònica encara és present però que dóna més cabuda a guitarres i cordes. I l’any passat, “Imagina” (Primeros Pasitos, 2010), el disc més orgànic, amb un so molt més de banda en què les guitarres i els sons acústics són més protagonistes. El juny del 2011 ha participat en el CD de versions dels seus paisans Antònia Font amb una versió del tema “Vos estim a tots igual”, que va editar la revista “Enderrock”. El setembre del 2011 té previst tornar a entrar a l’estudi de gravació per preparar un EP amb 5 temes més elèctrics que s’anomenarà “Fobos i Beimos”, una lloança a les diferents fases de la lluna i els seus efectes. Sortirà a la venda a finals d’any amb la seva nova discogràfica i oficina de management de Barcelona, Music Bus.
Les lletres de Marcel Cranc parlen d’amors feridors, del miracle de viure. Històries de personatges quotidians que fan de la vida una aventura. De gent que s’estima, que es reinventa, que intenta trobar la bellesa en la proximitat. Elegant en el contingut i en la forma. Una veu única plena de matisos.
 
LA CRÍTICA HA DIT:
El seu tercer disc “Imagina” és una d’aquestes ‘delicatessen’ a què darrerament ens estem ‘malacostumant’ els melòmans catalans, tal com ja ho eren, en gran mesura, els seus treballs anteriors,” Animal fràgil” (Blau, 2006) i “Ara” (Primeros Pasitos, 2008). Alliberat de la cotilla electrònica que li havia costat inevitables associacions amb el pop francòfon de Dominique A, Marcel Cranc s’endinsa en la seva nova obra a territoris més orgànics. Les cançons d’Imagina, gairebé es palpen i se senten tant com s’escolten. És el disc en què Marcel Cranc s’allibera més en l’aspecte creatiu: diríem que més que imaginar somia cançons amb un regust marcadament oníric, entre la faula (“Caputxeta”) i el somni de la infància més idealitzada (“Asteroide B612”). Un pas més de Vicensastre en la consolidació d’una obra on l’únic segell que importa és el de la qualitat. (Enderrock)
Tercer treball de Marcel Cranc, “Imagina”, és una delícia. Amb Marcel Cranc no cal que imaginem un disc autèntic perquè ell ens el proporciona. Marcel, en el seu darrer àlbum, ha deixat enrere la dosis d’electrònica que hi havia present als seus discos anteriors per deixar pas a un so més pur. A “Imagina” ens parla de sentiments però ens en parla amb tanta exactitud i ha estat capaç de crear una atmosfera tan idònia que gairebé som capaços de palpar amb els dits aquests sentiments dels que ens parla. Un disc que s’ha de gaudir en soletat i ser capaç de deixar-te acaronar per les seves melodies. Un treball de palpar, de sentir, de submergir-te al teu interior…d’imaginar. (Rockdemà)
La persona que hi ha darrere de Marcel Cranc, és a dir, Miquel Vicensastre, parla amb la mateixa franquesa que transmet quan composa cançons. El seu tercer àlbum, Imagina, no és més que una passa més cap al bessó de la seva creació artística, i hem de suposar que allà a baix hi ha la seva ànima o com li vulguem dir. Perquè les cançons de Vicensastre són carnals, parlen de l’amor i de la mort; d’un amor físic, com un trau obert, ple d’absències, en el qual els espais buits cobren vida, i d’una mort emboirada i calmada, un pacífic deixar de ser que rere seu no deixa dolor sinó enyorança.
A Imagina, a més, la seva música explora noves contrades. Desapareix el vernís electrònic del seus anteriors treballs: tants anys treballant amb els mateixos col•laboradors – el guitarrista Jaume Compte i el teclista i programador Josep Umbria- li han permès deixar de costat tot artifici i entregar el seu disc més orgànic i purificador. Un d’aquells que, diríem, s’ha d’escoltar a les fosques per apreciar-lo com cal, perquè és a les fosques que imaginam.
Un Lluís Llach nascut a l’era de Radiohead o un Dominique A. amb el cor enterrat en les tenebres de la Mediterrània? Ray Lamontagne posseït per Léo Ferré? Podríem continuar així dies i dies perquè no hi ha resposta correcta. Aquest cop no. Només camp obert per a la conjectura. I això és dir molt, en aquests temps. (Indiecat)